Goya.

Goya és un impressionista abans d’hora. Ell pinta sense afalacs, la seva pintura és sincera. Trenca amb la normativa academicista, es riu dels propis mecenes i reis i defuig dels temes clàssics i religiosos.

Goya havia viscut la mateixa il·lusió que David vers la raó i l’esperit revolucionari. Amb tot, però, el seus somnis optimistes per un nou ordre social es veuen estroncats pels grans desastres de la guerra. Els somnis de la raó produeixen monstres. L’home es pensava que amb la raó ho podria tot, però la raó sense amor només produeix una gran màquina de matar.

L’obra mostra com la veritat és afusellada. La llum del fanal, més simbòlica que real, apunta aquesta veritat amb els braços triomfants abans de ser abatuda. L’execució la dur a terme una màquina més que unes persones, els rostres ocults ens amaguen l’autoria del mal. La gent es tapa la cara davant de l’horror.

On és l’esperança quan el món viu moments de terror? On som nosaltres quan la societat construeix murs? Aparta les mans de la cara: mira!, creu i llença’t!

La veritat porta la cara destapada. El mal amaga el seu rostre. Quedem-nos amb la mica de claror del quadre, una llum que surt de la dins de la mateixa persona. Quedem-nos amb la petita dosi d’esperança de que tot pot canviar.